Valoració personal

No tinc paraules per descriure tot el que durant aquest temps he passat, alhora tinc tants sentiments i tantes emocions que es quedaran guardades per sempre dins meu...
Es impressionant la màgia que un nen petit et pot arribar a transmentre amb la seva inoscencia. Es sentir-te per moments com es senten ells, es recordar tot allò que un día tu vas viure, es fugir del temps per anar a una altre galaxía, es desapareixer dels pensaments per volar fins al cel. Son tantes i tantes sensacions que tan sols es poden sentir quan els tens a prop...
Realment ha sigut una experiencia que quedarà guardada dins meu, com si afegís un tresor molt gran dins d'una caixeta. M'ha aportat moltissimes coses positives, m'ha ajudat a somriure i a distreure'm en els meus pitjors moments, m'ha ensenyat moltes coses les quals avanç no sabía i sobretot m'ha fet recordar la sensació del que es ser un nen petit.
Tots i cada un dels dies que he compartit amb la Bintou han sigut especials, m'han aportat molta felicitat i sobretot m'ha fet somriure constantment! Treballar amb els nens petits es una gran virtud, t'en adones d'un altre món completament diferent....
La Bintou ha estat molt vergonyosa amb mi, sempre ho he estat repetint en cada un dels meus textos de cada setmana, però tot i així es una persona que desmostra moltissim amb l'expressió de la cara, amb la mirada, i sobretot amb el somriure. També ho sap expressar fent petits detalls, com un dibuix o cualsevol regal que un día et pot apareixer aixi sense més! Penso que hem aprés moltes coses juntes, sobretot coses de l'una i l'altre. Realement ens hem estimat moltissim, i serà prou dificil no anar cada divendres atabaladament a les 3 fins al col·legi per veure a la meva nena amb el somriure més gran del món!
Aquest projecte finalitza aquí, però he de dir gràcies per donar-me aquesta oportunitat de poder tornar a descobrir el món dels infants, aquell on tot el que passa es insignificant i que al cap i a la fi es redueix tot amb un simple somriure.
Amb la mà al cor només hem queda dir:
Sempre et recordaré, Bintou!!



2010-2011... Una gran experiencia amb els més petits!

L'últim día..... Amb tristesa i alegria a l'hora ho dic!
Ja era hora de dir-nos adeu, amb molt de mal que hem va fer, però malauradament havia de ser així.
Vam anar a buscar els fillols a l'escola i a continuació els varem portar fins a l'Institut on allà vam ensenyar-lis totes les aules. Tots ben curiosos mirant el que era l'institut, feia realment molta gràcia! Al acabar, varem anar fer les activitats i gimcanes que habiem preparat. Jo participaba a la de pintar cares!
I per acabar, tots amb la panxa ben plena amb el berenar que ens havien preparat! Pastissos, pizzes, xocolata... mmmh, tot molt bó!
Va ser un tràgic acomiadament, jo hem sentía molt trista veient com poc a poc marxaba i anaba deixant un rastre molt profund en el meu record...

Era el penúltim dia que estaba al seu costat. Sentía que l'havia de disfrutar amb la seva companyia, ja que aquells moments seríen únics e irrepetibles, ja que mai més tornarien a existir... Però sempre guardant-ho com un bon record, i una experiencia màgica.
Així que la vaig deixar triar, li vaig deixar el camí lliure del temps que ens acompanyaba aquella tarda per deixar que pintés el que volgués ella i del color que volgés. I de tan imaginar, va decidir fer una de les coses que més li agraden... Quina serà? Clarissimament dibuixar!!!
Va dibuixar un dibuix molt bonic, el qual hi havia una nena que representaba que era jo, i m'el va regalar... Com tots els que va ha fet!
Quan vam acabar de pintar les nostres companyes ens van animar a que juguessin amb elles al bingo, i així va ser... vam estar un ratet jugant a aquest joc però jo veia a la meva fillola una mica aborrida i no ho podía permetre, necessitaba veure-la somriure i que s'ho passés bé! I s'em va acudir la brillant idea d'hanar al patí a jugar! Varem agafar una pilota i la Sinead la Bintou la Cristina i jo ens varem posar a jugar a fútbol! Vam fer un mini partidillu i vam gastar les nostres energies!!! Després d'això vam jugar tots plegats a bàsquet i vaig observar que la Bintou té una punteria realment boníssima! En aquells moments la vaig veure molt feliç, i això es el que hem va fer estar el doble de feliç a mi... Veure-la somriure, majuda a tota mi a sentir una força inexplicable composta de felicitat i alegria!

Com sempre aquell día s'em va fer curt.... I ja quedava menys per què s'acostés la recta final a despedir-me d'ella... Crec que no seré capaç de fer-ho, hem farà molt mal haber de dir-li adeu!
I bueno, aquell día com sempre varem començar a fer una miqueta de matemàtiques, i vam acabar vestint a unes nines de joguina! Però finalment ens varem reunir tots els fillols per jugar al UNO tots plegats! Quina ilusió, vaig guanyar jo i després la Bintou!!!! Va ser una molt bona tarde!

Després de dos dies, ens varem tornar a veure! Quines ganes tenia de tornar-la a abraçar...
Però després del dimecres de tan jugar, tocaba treballar una miqueta! Així que vam començar a fer uns deures que li havia posat la professora per fer el cap de setmana... De mentres els feiem anavem conversant del que havia fet el cap de setmana anterior i del que faria el seguent... Es veu que va guanyar un partit de handboll per pallisa! Esta feta una bona jugadora i esportista!!!
Després de fer tots els deures que haviem de fer, vam anar a buscar un joc per jugar-hi, i finalment vam triar el ''Quien es quien''. Recordo que jo de petita era una fànatica a aquest joc, m'encantaba!!! I vam estar jugant una estoneta fins que hens varem cansar... i per finalitzar, vam començar a pintar, ja que li encanta... Per deixar plasmades en un full en blanc totes les seves il·lusions acariciant-les amb colors!

Quina sorpresa els hi haviem preparat a tots els fillols plegats!!!!! Feia un sol radiant, el mateix que ens ajudaria a fer somriure als nostres nens petits! Haviem preparat una gimcana per que tots plegats juguessin a les activitats proposades que haviem pensat! N'hi havien varies i totes eren per riure molt i passar-ho molt bé.
Varem anar a buscar els nostres fillols a les classes i a continuació vam anar a peu fins el parc de la Biblioteca on haviem pensat fer-ho tot. Eren dos grups, els quals uns feien unes activitats i els altres unes altres. Hi havia el joc de les cadires, el d'arranca ceves, un de fer una cursa amb un mocador lligat als peus, i finalment el joc del mocador on van participar els dos equips! Realment vam riure moltissim i precisament recordar tota l'alegria que sentiem en quan guanyabem un joc o la tristesa i la furia que recorria per el nostre cos quan perdiem! Era realment al·lucinant quan només existia la rabia o l'alegria d'aquesta sensació. Quan només hi havia això, ningún altre problema que afegir.... Pero en fi! Eren bons temps aquells...
Després de jugar a tots els jocs ens varem posar a berenar tots plegats, quina gana teníem!!! I per finalitzar ens van deixar temps lliure per jugar al parque! I tots plegats varem jugar al escondite, quins Jocs aquells!!!!!!!






PD: Aquesta canço m'ha recordat moltissim a tot això: ''Acuerdate'';
http://www.youtube.com/watch?v=dtwzmO0ckwI

Jo li portaba un llibre de casa. Un llibre que desde petita m'havia cridat l'atenció, que m'havia conmogut, per dir-ho d'alguna manera. S'havia fet especial per a mi, i d'alguna manera el volia compartir. I amb qui millor que amb la meva fillola!
I així va ser, el vam llegir plegades el trenta minutets ja que tampoc era massa llarg, i després li vaig fer una mena de comprensió lectora per veure si habia entés de que parlaba... Al principi li costaba bastant, però hem va deixar clar que el concepte del llibre mes o meny el va rebre bé. Anaba sobre l'amistat, amb altres paraules però... ens deia que l'amistat es tan poderosa que pot durar SEMPRE.
A continuació ens varem posar tots els fillols plegats a jugar a aquell joc que fa temps vaig pronunciar, el que hem vaig inventar de dibuixar a la part de dalt d'ull full una cosa, al mig una altre, i a baix una altre, sempre referint-se a una persona, clar! I doblegar-ho.. pero cada part l'ha de dibuixar una persona diferent sense saber el que ha pogut dibuixar l'altre. Una mica complicat d'explicar-ho! Però tots junts i tots plegats amb la de personatges que varen sortir dibuixats vam riure com bojos!!! Un rere altre, amb una intensitat i unes ganes ho feien, per saber el resultat de com havia quedat i riure fins a sentir que toques el cel......

Mitja horeta d'estudi i mitja horeta per jugar, pintar...
I així va ser, sumes, restes, multiplicacions... tota mena de números els que feien que el cap d'ella s'emboliqués. I més a ella que li costen molt les matemàtiques! I així va ser mitja horeta fent números i més números, però al haver finalitzat... vam fer el que més li agrada fer a ella. que es pintar!!! I hens varem fer un dibuix per les dues, i la Chaima, la fillola de l'Anna també hem va fer un per a mi. Aquell día vaig marxar a casa entre números i ilusións!!!!!

Després que que la Teresa ens donés la feina per fer, ens vam possar mans a la obra!!
Haviem de omplir unes pomes, per posar-les a un mural de l'Institut, amb una foto nostre i un text que havíem de fer cada una del que volguessim. I aixi va ser, varem passar l'hora decorant la poma, parlant una miqueta no massa (Com sempre) rient, i passant-ho molt re bé.
La poma va quedar chulíssima, amb moltissims gomets, i dibuixets que hi varem posar!!!!!

Estaven estudiant el Univers... Què curiós.

Es tan gran i misteriós... que hem va recordar a la personalitat que té la Bintou.

Es inmensa, però silenciosa... a la vegada te una capacitat d'iluminar, i moltres altres tens ganes de fer un viatge per arribar a descubrir el que hi ha, però es molt díficil arribar, i es molt complicat arribar a conèixer tots els racons que té el cel.. En aquest cas, ella. Vaig arribar a aquesta conclusió, i hem vaig quedar una estona pensan amb la gran relació que tenien dues coses tan llunyanes a mi pero alhora, tan i tan properes...

La seva tutora ens va manar de fer uns exercicis, uns deures que tenia que fer per el cap de setmana, però si aprofitavem els podiem fer a la classe i així tenia el cap de setmana lliure.

Tenia que explicar el que havia aprés durant aquell día a la classe. I es veu que van veure una pel·licula d'un home que viatjava a la lluna. Hem va explicar la pel·licula sencera amb entusiasme, i semblaba contenta, es veia en el seu rostre... I a mi això també hem feia sentir feliç en aquell petit instant que a l'hora es carecteritzava en gran...

Quan vam acabar de fer els deures ens vam possar a fer un joc tots plegats, que ja l'haviem fet més d'un cop, i reiem i reiem tots plegats!

Va ser un bon día pler de conclusions, felicitat i com sempre dic... somriures.

Vam començar fent una cherrada, ja que volía que parlés amb mi... sense arribar a forçarla. Li feia preguntes simples, per què no li costés obrir-se cap a mi...
Després d'això, varem començar a fer exercicis de la fitxa de naturals, eren molt senzills, i simplement vam tenir que fer servir molt poc temps per fer-los, així que a continuació li vaig fer llegir un llibre per després fer una comprensió lectora, per a veure si entenía el que llegía. I bé, hem va fer un resum força bó, que es veia que ho entenía prou bé! Per finalitzar vam acabar fent un dictat, però malauradament no hem va donar temps a corregir les faltes per què ja era hora i jo hàvia d'agafar el tren!
Va ser un día el que vam treballar moltissim, però ens ho vam passar molt bé per que entre mig hi anava afegint alguna brometa per què rigues!

Vam començar amb números i vam acabar amb una boleta molt bonica plena de fils.
Com vaig pensar la setmana pasada, haviem de practicar les matemàtiques, així que poc a poc vam anar fent sumes, restes, multiplicacions... Jo l'ajudaba pero ella s'en surtia bastant soleta. Li vaig ensenyar algún que altre truquet per fer servir els números. I vaig recordar les coses més simples que en aquella edat es feien tot un embolic per a nosaltres. Quis records! Ens perdiem entre numeros, i en aquells temps només allò era el més gran dels nostres problemes. Ara, els números al costat del que vivim, es insignificant...
Així que vaig deixar que es preocupés una miqueta per allò que a vegades no saps com ensurtir-te... ''Forma part de fer-se gran'', li vaig dir... Segurament no hem va entendre, però algún dia posará amb conclusió aquesta frase, i suposo que podra trobar-hi el context...
A continuació, després de mitja hora lligada entre problemes de matemàtiques, varem decidir acabar el que hàviem començat feia tres setmanes. Semblava que mai acabava, i tampoc era tan complicat de fer. Però erem una miqueta lentes.
Per fi ho vam acabar! Quan teniem tots els fils envoltats per el cartró, ja simplement havia que fer servir les tissores per tallar entre mig i que quedes una bola ben maca que es pogués penjar a l'habitació! I així va ser, li va quedar un gran somriure al finalitzar la feina que ens havia portat tanta estona!
Per acabar la classe, ens varem posar a fer dibuixos una per l'altre!

Encara no varem acabar de fer el Pom pom. Amb una classe no va ser prou. Ella anaba força avançada però jo era molt, massa lenta!
L'Anna i la Shaima es van afegir, lis va agradar el que feiem i es van voler unir a fer el que estavem fent. Aixi, entre les cuatre vam intentar construir una ilusió. Però per llàstima aquell día tampoc ho vam poder acabar!
Vam estar tota l'hora fent allò, ni tan sols hens va donar temps a fer una miqueta de feina, i ja feia dues setmanes que no treballavem res de matemàtiques, ni de llengues, ni de naturals... Així que vaig pensar que la setmana que bé hauríem de posar els peus una miqueta a la realitat i deixar-nos de ilusions per uns instans... Tot i així m'explicava que les notes li anaven força bé, menys matemàtiques que li anava una miqueta justet...
Ens vam passar tota l'hora fent aquella activitat que tan marejaba, després de passar cent cops el fil per el mateix lloc i fer voltes i voltes!
La Shaima m'explicava moltissimes coses, i la Bintou intervenía en algúns moments, però generalment va ser una bona tarda entre fils, paraules i el millor de tot.... somriures!

Entre fils. La setmana anterior haviem decidit entre les dues fer una activitat que podria resultar divertida. Haviem pensat de fer un pom pom. Varem fer un esbós del material que havía de comprar, i de com es feia. Simplement es necessitaven fils (l'element inicial), cartolines, un compás, tisores i llestos! I així va ser, vaig portar el material que era necessari per construir una cosa tan maca i tan decorativa que tindria com a record!
Varem començar per fer cuatre rodones en una cartolina, amb un foradet en mig per passar els fils. A ella li costava moltissim tallar amb les tissores, així que la vaig tenir que ajudar a tallar-ho. Deia que no li agradaba fer servir les tisores i molt menys tallar rodones. Un cop llestes les rodones, s'havien d'ajuntar dos per poder passar els fils. Aleshores fer un nus i començar a fer voltes per la cartolina amb els fils. De mentres anavem fent això, vaig pensar que seria una bona manera de iniciar conversa, però com sempre li costa moltissim expressar-se, i s'envolta entre la seva tímidesa... No sé que fer, m'agradaría que pogués ser més oberta amb mi... Jo intento donar-ho tot per què sigui així, però no hi ha manera, i a vegades aquest fet m'enfonsa una mica. O comprenc perfectament, es petita i li costa obrir-se al món, sempre hi haurán persones que no podrán ser com totes les demés. Però... m'agradaría ajudar-la. Tot això hem va recordar a mi. Jo ho passava realment malament cuan era petita i la tímidesa m'atrapava... Jo, era molt, massa tímida. Era com ella, i per això l'arribo a compendre. Però m'agués agradat que algú hagués estat allà per ajudar-ho a superar. Però ho vaig haver de fer jo soleta, i aquí estic.... Molts cops li dic que no ha de ser tímida amb mi, però quan ho acabo de dir, hem dono compte de que pot ser això li fa ser encara més tímida...
Només podría caracteritzar aquet fet que resalta, entre molts d'altres... Però cada persona ÉS COM ÉS, i suposo que si durant tot aquest temps ha estat així, dintre d'un cert temps també serà aixà... Per en fi, la seva tímidesa també la fa ser maravellosa. La fa ser especial, i això la caracteritza amb un fet caracteristic molt positiu!

Després d'una setmana les coses havien millorat. L'entrada per la porta del col·legi era amb més entusiasme a passar una estona amb la meva fillola.
Tenia ganes de veure-la, ja que la setmana anterior no es que haguessim aprofitat massa el temps...
Aixi que vaig decidir portar-la a fora al pati, ja que feia força caloreta i aixi tindriem un espai més gran per compartir. Varem anar a les pistes i allà ens vam sentar recolzades a la paret.
Vam continuar unes fitxes de naturals que la professora li havia possat de deures, i a continuació de treballar una estona vam pintar plegades uns dibuixos que li havia portat de casa per que els pogués pintar. Vam estar cherrant d'una mica de tot, sempre amb timidesa, i sempre amb els seus límits, però bàsicament va ser una bona tarda ja que varem estar força conectades una amb l'altre contemplan el temps que ens unia...

Aquella tarda no era la meva... Tenia preocupacions al cap i.. No podia treballar bé. Ja vaig entrar una mica trista, i no sabia com agafar la tarda per què la meva fillola no hem veies així i pogués tractar-ho d'una manera delicada. Al veure-la, vaig saltar a plorar, sense saber per què. Li vaig explicar que no portava un bon dia, i que si hem notava estranya era per què tenia algun que altre problema, que no es preocupes. Ella hem va observar amb mirada trista, dient-ho tot així, sense saber que dir, simplement...observant el meu rostre trist.

Vam començar a fer unes fitxes de treball que tenia, per què no s'ens fes tan pesat a les dues, vam començar per un exercici divertit. Un encreuat. Era molt difícil, però el misteri que contenia posar les paraules el feia divertit. Poc a poc ho anàvem completant! A l'estona, va venir l'Ana, que la seva fillola no havia vingut. Ens va ajudar a completar el encreuat, i totes juntes varem riure molt. Jo m'anava oblidant dels problemes i centrant-me més en ella, i realment la màgia dels més petits et fa que t'oblidis de certes coses que tens al cap...:)
Va finalitzar l'hora, i una mica més dispersa la vaig portar a classe!

Vaig arribar cansada d'un llarg dia, però tot i així les forces de passar una bona estona no s'esfumaven pas. Feia vent, una mica de fred, però un radiant sol. De camí a l'escola anava pensant de fer alguna cosa diferent, per canviar d'aires, pot ser... 
Vaig anar a buscar-la a la classe, amb la intenció de treballar al pati. Aixi estaríem més a gust, tindríem més espai per nosaltres mateixes i com que li costa tan obrir-se, vaig pensar que seria una bona forma de facilitzar les coses.

La vaig abraçar, i li vaig comentar la idea de treballar fora. Li va semblar divertit, i hem va contestar amb un somriure. De camí al patí m'anava explicant cosetes. Jo hem començava a alegrar que m'ho expliques!

Varem anar a el pati de les pistes, recolzades a la pared. La seva tutora hens va donar unes feines que havíem de fer, i aixi va ser. Varem fer unes fitxes de català. Quan les vam acabar, vaig decidir que podríem fer un joc divertit. Li vaig explicar....

Havíem de observar el pati i triar un objecte, un cop triat (com que li agrada tan dibuixar) l'havíem de dibuixar i l'altre havia de localitzar l'objecte en el pati i dir que es! I així va ser, ens ho vam passar molt bé!

Ja era l'hora, així que la vaig portar cap a l'aula amb un gran somriure :)

Avanç de que comencessin les vacances de nadal, vaig anar a veure-la a la cantada. Vaig recordar tota la il·lusió i nervis que sentia quan era petita a l'hora de cantar, les hores a casa avanç i després de la cantada tararejant la cançó, i finalment.. l'hora de trobar-me amb el púbic. Quina il·lusió que sentíem!
Totes les cançons van estar molt bé i van ser molt divertides, sobretot las dels més petits. I sempre hi havia algun trapella que feia alguna brometa graciosa... Quins records!
Quan va sortir, la vaig esperar per donar-li un regal que havia comprat per a ella. Com que va fer el seu aniversari, vaig decidir comprar-li alguna cosa! Li va encantar :)

Després de totes les vacances, ja tocava tornar-nos a beure'ns! Realment la trobava a faltar, i tenia moltíssimes ganes de veure-la! La vaig anar a buscar a la classe i tot seguit ens vam dirigir a l'aula! Aquella tarda, tenia pensat de fer-li una comprensió lectora, i així va ser. Varem anar a la biblioteca a elegir un llibre, ja que a l'aula de la Tresa no hi havia cap que ens agradés. Varem elegir tres llibres, per si de cas algun no ens acabava d'agradar. Va començar a llegir, havíem escollit el llibre de ''El llop i les set cabretes''. Hem va impactar molt, per que era un dels contes de la meva infància, i hem va fer moltíssima gràcia tornar-lo a recordar. Amb el final hens varem riure molt! Quan va acabar de llegir vaig proposar-li de fer un resum del que havia entès de la història. Volia saber els seus coneixements de comprensió lectora. Portavem la mitat i de sobte va aparèixer la fillola de l'Ana per l'aula dient que si volíem jugar a l'escondite. Jo vaig decidir que tocava divertir-se una mica ja que portàvem mitja hora fent feina! I així va ser, ens varem posar a jugar tots els padrins i fillols a l'escondite. Vaig riure moltíssim jugant a aquest joc, i no sé per què però hem vaig tornar a sentir infant per uns instants. Vaig oblidar-ho tot, tan sols hem concentrava en el joc. En realitat es una estupidesa de joc, però et fa sentir lliure dels pensaments, et fa sentir feliç. Com que fèiem molt xivarri, varem decidir anar a jugar al pati, ja que era molt més extens i no molestaríem a ningú. Varem jugar un rato més a l'escondite i després al joc de l'aranya. Ens varem quedar mitja hora més per que ens ho estavem passant realment bé! Va ser una bona tarda acompanyada de riures, de records, i sobretot.. acompanyada del concepte felicitat....

Any nou, vida nova...

On es troba la il·lusió que sentíem quan érem petits? L'arribada del nadal? L'esperat any nou? I... els reis mags? No la trobo... Sens dubte, quan ets petit acaricies la imaginació i t'aferres a un món amb il·lusions i esperances, i acabes sentint el verdader sentit de la felicitat. Amb un somriure ho demostres tot, i amb una mirada ets capaç de capgirar el món. Saltes, corres, rius, plores, disfrutes, caus però et tornes a aixecar, jugues, t'enfades... i tantes accions que arribes a fer sense pensar, simplement...actues. I te'n adones que l'emoció viscuda, realment no li has donat importància, mentre que en el teu interior corrien mil sensacions diferents. Amb això vull arribar a que quan ets petit es quan més sents les coses, les emocions però realment no li denotes importància a tot allò que has sentit. I, així es com crec que hauríem de viure. Feliçment.