Vam començar amb números i vam acabar amb una boleta molt bonica plena de fils.
Com vaig pensar la setmana pasada, haviem de practicar les matemàtiques, així que poc a poc vam anar fent sumes, restes, multiplicacions... Jo l'ajudaba pero ella s'en surtia bastant soleta. Li vaig ensenyar algún que altre truquet per fer servir els números. I vaig recordar les coses més simples que en aquella edat es feien tot un embolic per a nosaltres. Quis records! Ens perdiem entre numeros, i en aquells temps només allò era el més gran dels nostres problemes. Ara, els números al costat del que vivim, es insignificant...
Així que vaig deixar que es preocupés una miqueta per allò que a vegades no saps com ensurtir-te... ''Forma part de fer-se gran'', li vaig dir... Segurament no hem va entendre, però algún dia posará amb conclusió aquesta frase, i suposo que podra trobar-hi el context...
A continuació, després de mitja hora lligada entre problemes de matemàtiques, varem decidir acabar el que hàviem començat feia tres setmanes. Semblava que mai acabava, i tampoc era tan complicat de fer. Però erem una miqueta lentes.
Per fi ho vam acabar! Quan teniem tots els fils envoltats per el cartró, ja simplement havia que fer servir les tissores per tallar entre mig i que quedes una bola ben maca que es pogués penjar a l'habitació! I així va ser, li va quedar un gran somriure al finalitzar la feina que ens havia portat tanta estona!
Per acabar la classe, ens varem posar a fer dibuixos una per l'altre!

Encara no varem acabar de fer el Pom pom. Amb una classe no va ser prou. Ella anaba força avançada però jo era molt, massa lenta!
L'Anna i la Shaima es van afegir, lis va agradar el que feiem i es van voler unir a fer el que estavem fent. Aixi, entre les cuatre vam intentar construir una ilusió. Però per llàstima aquell día tampoc ho vam poder acabar!
Vam estar tota l'hora fent allò, ni tan sols hens va donar temps a fer una miqueta de feina, i ja feia dues setmanes que no treballavem res de matemàtiques, ni de llengues, ni de naturals... Així que vaig pensar que la setmana que bé hauríem de posar els peus una miqueta a la realitat i deixar-nos de ilusions per uns instans... Tot i així m'explicava que les notes li anaven força bé, menys matemàtiques que li anava una miqueta justet...
Ens vam passar tota l'hora fent aquella activitat que tan marejaba, després de passar cent cops el fil per el mateix lloc i fer voltes i voltes!
La Shaima m'explicava moltissimes coses, i la Bintou intervenía en algúns moments, però generalment va ser una bona tarda entre fils, paraules i el millor de tot.... somriures!

Entre fils. La setmana anterior haviem decidit entre les dues fer una activitat que podria resultar divertida. Haviem pensat de fer un pom pom. Varem fer un esbós del material que havía de comprar, i de com es feia. Simplement es necessitaven fils (l'element inicial), cartolines, un compás, tisores i llestos! I així va ser, vaig portar el material que era necessari per construir una cosa tan maca i tan decorativa que tindria com a record!
Varem començar per fer cuatre rodones en una cartolina, amb un foradet en mig per passar els fils. A ella li costava moltissim tallar amb les tissores, així que la vaig tenir que ajudar a tallar-ho. Deia que no li agradaba fer servir les tisores i molt menys tallar rodones. Un cop llestes les rodones, s'havien d'ajuntar dos per poder passar els fils. Aleshores fer un nus i començar a fer voltes per la cartolina amb els fils. De mentres anavem fent això, vaig pensar que seria una bona manera de iniciar conversa, però com sempre li costa moltissim expressar-se, i s'envolta entre la seva tímidesa... No sé que fer, m'agradaría que pogués ser més oberta amb mi... Jo intento donar-ho tot per què sigui així, però no hi ha manera, i a vegades aquest fet m'enfonsa una mica. O comprenc perfectament, es petita i li costa obrir-se al món, sempre hi haurán persones que no podrán ser com totes les demés. Però... m'agradaría ajudar-la. Tot això hem va recordar a mi. Jo ho passava realment malament cuan era petita i la tímidesa m'atrapava... Jo, era molt, massa tímida. Era com ella, i per això l'arribo a compendre. Però m'agués agradat que algú hagués estat allà per ajudar-ho a superar. Però ho vaig haver de fer jo soleta, i aquí estic.... Molts cops li dic que no ha de ser tímida amb mi, però quan ho acabo de dir, hem dono compte de que pot ser això li fa ser encara més tímida...
Només podría caracteritzar aquet fet que resalta, entre molts d'altres... Però cada persona ÉS COM ÉS, i suposo que si durant tot aquest temps ha estat així, dintre d'un cert temps també serà aixà... Per en fi, la seva tímidesa també la fa ser maravellosa. La fa ser especial, i això la caracteritza amb un fet caracteristic molt positiu!

Després d'una setmana les coses havien millorat. L'entrada per la porta del col·legi era amb més entusiasme a passar una estona amb la meva fillola.
Tenia ganes de veure-la, ja que la setmana anterior no es que haguessim aprofitat massa el temps...
Aixi que vaig decidir portar-la a fora al pati, ja que feia força caloreta i aixi tindriem un espai més gran per compartir. Varem anar a les pistes i allà ens vam sentar recolzades a la paret.
Vam continuar unes fitxes de naturals que la professora li havia possat de deures, i a continuació de treballar una estona vam pintar plegades uns dibuixos que li havia portat de casa per que els pogués pintar. Vam estar cherrant d'una mica de tot, sempre amb timidesa, i sempre amb els seus límits, però bàsicament va ser una bona tarda ja que varem estar força conectades una amb l'altre contemplan el temps que ens unia...