Encara no varem acabar de fer el Pom pom. Amb una classe no va ser prou. Ella anaba força avançada però jo era molt, massa lenta!
L'Anna i la Shaima es van afegir, lis va agradar el que feiem i es van voler unir a fer el que estavem fent. Aixi, entre les cuatre vam intentar construir una ilusió. Però per llàstima aquell día tampoc ho vam poder acabar!
Vam estar tota l'hora fent allò, ni tan sols hens va donar temps a fer una miqueta de feina, i ja feia dues setmanes que no treballavem res de matemàtiques, ni de llengues, ni de naturals... Així que vaig pensar que la setmana que bé hauríem de posar els peus una miqueta a la realitat i deixar-nos de ilusions per uns instans... Tot i així m'explicava que les notes li anaven força bé, menys matemàtiques que li anava una miqueta justet...
Ens vam passar tota l'hora fent aquella activitat que tan marejaba, després de passar cent cops el fil per el mateix lloc i fer voltes i voltes!
La Shaima m'explicava moltissimes coses, i la Bintou intervenía en algúns moments, però generalment va ser una bona tarda entre fils, paraules i el millor de tot.... somriures!

Entre fils. La setmana anterior haviem decidit entre les dues fer una activitat que podria resultar divertida. Haviem pensat de fer un pom pom. Varem fer un esbós del material que havía de comprar, i de com es feia. Simplement es necessitaven fils (l'element inicial), cartolines, un compás, tisores i llestos! I així va ser, vaig portar el material que era necessari per construir una cosa tan maca i tan decorativa que tindria com a record!
Varem començar per fer cuatre rodones en una cartolina, amb un foradet en mig per passar els fils. A ella li costava moltissim tallar amb les tissores, així que la vaig tenir que ajudar a tallar-ho. Deia que no li agradaba fer servir les tisores i molt menys tallar rodones. Un cop llestes les rodones, s'havien d'ajuntar dos per poder passar els fils. Aleshores fer un nus i començar a fer voltes per la cartolina amb els fils. De mentres anavem fent això, vaig pensar que seria una bona manera de iniciar conversa, però com sempre li costa moltissim expressar-se, i s'envolta entre la seva tímidesa... No sé que fer, m'agradaría que pogués ser més oberta amb mi... Jo intento donar-ho tot per què sigui així, però no hi ha manera, i a vegades aquest fet m'enfonsa una mica. O comprenc perfectament, es petita i li costa obrir-se al món, sempre hi haurán persones que no podrán ser com totes les demés. Però... m'agradaría ajudar-la. Tot això hem va recordar a mi. Jo ho passava realment malament cuan era petita i la tímidesa m'atrapava... Jo, era molt, massa tímida. Era com ella, i per això l'arribo a compendre. Però m'agués agradat que algú hagués estat allà per ajudar-ho a superar. Però ho vaig haver de fer jo soleta, i aquí estic.... Molts cops li dic que no ha de ser tímida amb mi, però quan ho acabo de dir, hem dono compte de que pot ser això li fa ser encara més tímida...
Només podría caracteritzar aquet fet que resalta, entre molts d'altres... Però cada persona ÉS COM ÉS, i suposo que si durant tot aquest temps ha estat així, dintre d'un cert temps també serà aixà... Per en fi, la seva tímidesa també la fa ser maravellosa. La fa ser especial, i això la caracteritza amb un fet caracteristic molt positiu!

Després d'una setmana les coses havien millorat. L'entrada per la porta del col·legi era amb més entusiasme a passar una estona amb la meva fillola.
Tenia ganes de veure-la, ja que la setmana anterior no es que haguessim aprofitat massa el temps...
Aixi que vaig decidir portar-la a fora al pati, ja que feia força caloreta i aixi tindriem un espai més gran per compartir. Varem anar a les pistes i allà ens vam sentar recolzades a la paret.
Vam continuar unes fitxes de naturals que la professora li havia possat de deures, i a continuació de treballar una estona vam pintar plegades uns dibuixos que li havia portat de casa per que els pogués pintar. Vam estar cherrant d'una mica de tot, sempre amb timidesa, i sempre amb els seus límits, però bàsicament va ser una bona tarda ja que varem estar força conectades una amb l'altre contemplan el temps que ens unia...

Aquella tarda no era la meva... Tenia preocupacions al cap i.. No podia treballar bé. Ja vaig entrar una mica trista, i no sabia com agafar la tarda per què la meva fillola no hem veies així i pogués tractar-ho d'una manera delicada. Al veure-la, vaig saltar a plorar, sense saber per què. Li vaig explicar que no portava un bon dia, i que si hem notava estranya era per què tenia algun que altre problema, que no es preocupes. Ella hem va observar amb mirada trista, dient-ho tot així, sense saber que dir, simplement...observant el meu rostre trist.

Vam començar a fer unes fitxes de treball que tenia, per què no s'ens fes tan pesat a les dues, vam començar per un exercici divertit. Un encreuat. Era molt difícil, però el misteri que contenia posar les paraules el feia divertit. Poc a poc ho anàvem completant! A l'estona, va venir l'Ana, que la seva fillola no havia vingut. Ens va ajudar a completar el encreuat, i totes juntes varem riure molt. Jo m'anava oblidant dels problemes i centrant-me més en ella, i realment la màgia dels més petits et fa que t'oblidis de certes coses que tens al cap...:)
Va finalitzar l'hora, i una mica més dispersa la vaig portar a classe!

Vaig arribar cansada d'un llarg dia, però tot i així les forces de passar una bona estona no s'esfumaven pas. Feia vent, una mica de fred, però un radiant sol. De camí a l'escola anava pensant de fer alguna cosa diferent, per canviar d'aires, pot ser... 
Vaig anar a buscar-la a la classe, amb la intenció de treballar al pati. Aixi estaríem més a gust, tindríem més espai per nosaltres mateixes i com que li costa tan obrir-se, vaig pensar que seria una bona forma de facilitzar les coses.

La vaig abraçar, i li vaig comentar la idea de treballar fora. Li va semblar divertit, i hem va contestar amb un somriure. De camí al patí m'anava explicant cosetes. Jo hem començava a alegrar que m'ho expliques!

Varem anar a el pati de les pistes, recolzades a la pared. La seva tutora hens va donar unes feines que havíem de fer, i aixi va ser. Varem fer unes fitxes de català. Quan les vam acabar, vaig decidir que podríem fer un joc divertit. Li vaig explicar....

Havíem de observar el pati i triar un objecte, un cop triat (com que li agrada tan dibuixar) l'havíem de dibuixar i l'altre havia de localitzar l'objecte en el pati i dir que es! I així va ser, ens ho vam passar molt bé!

Ja era l'hora, així que la vaig portar cap a l'aula amb un gran somriure :)

Avanç de que comencessin les vacances de nadal, vaig anar a veure-la a la cantada. Vaig recordar tota la il·lusió i nervis que sentia quan era petita a l'hora de cantar, les hores a casa avanç i després de la cantada tararejant la cançó, i finalment.. l'hora de trobar-me amb el púbic. Quina il·lusió que sentíem!
Totes les cançons van estar molt bé i van ser molt divertides, sobretot las dels més petits. I sempre hi havia algun trapella que feia alguna brometa graciosa... Quins records!
Quan va sortir, la vaig esperar per donar-li un regal que havia comprat per a ella. Com que va fer el seu aniversari, vaig decidir comprar-li alguna cosa! Li va encantar :)

Després de totes les vacances, ja tocava tornar-nos a beure'ns! Realment la trobava a faltar, i tenia moltíssimes ganes de veure-la! La vaig anar a buscar a la classe i tot seguit ens vam dirigir a l'aula! Aquella tarda, tenia pensat de fer-li una comprensió lectora, i així va ser. Varem anar a la biblioteca a elegir un llibre, ja que a l'aula de la Tresa no hi havia cap que ens agradés. Varem elegir tres llibres, per si de cas algun no ens acabava d'agradar. Va començar a llegir, havíem escollit el llibre de ''El llop i les set cabretes''. Hem va impactar molt, per que era un dels contes de la meva infància, i hem va fer moltíssima gràcia tornar-lo a recordar. Amb el final hens varem riure molt! Quan va acabar de llegir vaig proposar-li de fer un resum del que havia entès de la història. Volia saber els seus coneixements de comprensió lectora. Portavem la mitat i de sobte va aparèixer la fillola de l'Ana per l'aula dient que si volíem jugar a l'escondite. Jo vaig decidir que tocava divertir-se una mica ja que portàvem mitja hora fent feina! I així va ser, ens varem posar a jugar tots els padrins i fillols a l'escondite. Vaig riure moltíssim jugant a aquest joc, i no sé per què però hem vaig tornar a sentir infant per uns instants. Vaig oblidar-ho tot, tan sols hem concentrava en el joc. En realitat es una estupidesa de joc, però et fa sentir lliure dels pensaments, et fa sentir feliç. Com que fèiem molt xivarri, varem decidir anar a jugar al pati, ja que era molt més extens i no molestaríem a ningú. Varem jugar un rato més a l'escondite i després al joc de l'aranya. Ens varem quedar mitja hora més per que ens ho estavem passant realment bé! Va ser una bona tarda acompanyada de riures, de records, i sobretot.. acompanyada del concepte felicitat....

Any nou, vida nova...

On es troba la il·lusió que sentíem quan érem petits? L'arribada del nadal? L'esperat any nou? I... els reis mags? No la trobo... Sens dubte, quan ets petit acaricies la imaginació i t'aferres a un món amb il·lusions i esperances, i acabes sentint el verdader sentit de la felicitat. Amb un somriure ho demostres tot, i amb una mirada ets capaç de capgirar el món. Saltes, corres, rius, plores, disfrutes, caus però et tornes a aixecar, jugues, t'enfades... i tantes accions que arribes a fer sense pensar, simplement...actues. I te'n adones que l'emoció viscuda, realment no li has donat importància, mentre que en el teu interior corrien mil sensacions diferents. Amb això vull arribar a que quan ets petit es quan més sents les coses, les emocions però realment no li denotes importància a tot allò que has sentit. I, així es com crec que hauríem de viure. Feliçment.